Bous que cremen

on

article complert clicant aquí: http://goo.gl/2PNEpN

…. A Godall (Montsià), una petita localitat de les terres de l’Ebre que no arriba al miler d’habitants, és divendres 8 d’agost i celebren un extens programa taurí. Abans, a la terrassa d’un bar, un grup de persones, algunes amb samarretes de la Penya Cerrils, organitzadora dels actes, fa una mica de sobretaula. Preguntem on se celebren els bous. “Véns a protestar?” “No, vull fer un reportatge sobre els correbous.” “Per deixar-los bé o deixar-los malament?”. La polèmica, de fet, no és tan llunyana. I l’informador provoca recels. Tot i que no volen ser gravats i em remeten a un portaveu, em deixen incorporar-me a la conversa. En el grup també hi ha membres de la xaranga que amenitzarà la festa. Hi ha defensors dels correbous i indiferents, però tothom és partidari de la festa. I ben aviat estableixen les diferències amb les corregudes de bous i amb espectacles com el toro de la Vega, de Tordesillas, respecte al qual remarquen que el bou sí que pateix. “Aquí al bou ni se’l toca”, asseguren. “Aquí, a les terres de l’Ebre, el bou és com la jota, que és catalana. La pressió contra la festa ve de llocs com Barcelona. Però Catalunya no és Barcelona”, diuen en un retret contra el que consideren una ingerència urbanita i que es repeteix constantment, al nord i al sud. “Allò d’allà dalt”, amb referència al recinte dels bous, “no és maltractament animal. Aquí no hi ha debat”, sentencien. I els bous embolats?, pregunto. “De segur que els animals pateixen més a la plaça de bous.”

A Godall, governada pel PSC, fa un quant temps que intentaren tancar carrers per fer la festa, però no funcionà. I es tornà al sistema tradicional: un rogle fet amb els remolcs dels tractors que anomenen carreta i on es fa un mos i es veu l’espectacle. Per la megafonia, es prega als més petits de catorze anys, molts d’ells de La Colleta, una mena de secció infantil, que abandonen la plaça improvisada. Hi ha solta de vaquetes. El plat fort ve més tard, la desencaixonada de dos bous cerrils, uns animals que encara no han participat en cap festa taurina. A les vaquetes hi baixa més gent a provar sort. Es fa la desencaixonada dels bous cerrils. El primer respon a l’expectativa dels participants. Ha donat joc, sentencien els entesos. El segon resulta molt més decebedor: hi ha cares de disgust entre els organitzadors. Són animals grans i braus, molt perillosos, que sols són retallats i torejats per la gent amb més experiència. “Aquí això ho controlem molt”, explica Santi Albiol, president de la Penya Cerrils i membre de l’Agrupació de Penyes. “Una altra cosa és que vingui algú de fora que no controlem.” Tampoc no sembla haver-hi cap nen més petit de catorze anys al rogle. “Si el detectem, el traiem de la plaça, perquè això va en contra de la festa.” L’organització sembla bona. I el nombre de participants, raonable i, aparentment, senzill de gestionar. 
En la conversa amb Albiol també hi és present Ximo Martí, el president de l’Agrupació de Penyes de les Terres de l’Ebre, un col·lectiu fundat fa tot just cinc anys. “A les nostres festes no hi ha maltractament perquè nosaltres som els primers interessats a fer les coses bé. Aquests animals, els bous braus, serveixen per nodrir les places, perquè en gaudim. Els ramaders els alimenten tot l’any perquè nosaltres els requerim per a la festa. L’animal actua tres o quatre vegades l’any, un quart, i la resta del temps viu, naix i mor a la seva finca.” Respecte del bou embolat, Martí creu que “als animalistes els sembla tot malament, ho prohibirien tot. El bou embolat dura un quart amb foc, i passa el mateix amb les boles apagades. Els aficionats som els primers que si veiem que l’animal no serveix o està cansat, el traiem. Però si un animal pot ser-hi, i els aficionats i la penya, que per això treballem, en poden gaudir, és una cosa bona”. “Aquest és l’acte més participatiu de les festes. A les terres de l’Ebre si un poble no fa bou, no té festes; és el que dóna vida a les celebracions”, intervé Albiol.
S’acosta el moment del bou embolat. Hi ha retard perquè els emboladors han de venir d’un altre poble que celebra festes. Mentrestant, es van soltant vaquetes. Una adolescent, una de les poques que especulaven en baixar al rogle, atrau l’atenció d’una vaqueta. L’encontre és poc ortodox i acaba amb la jove corrent cap a una carreta. Però el públic celebra l’atreviment amb una de les millors ovacions de la jornada. Finalment, arriben els emboladors, que despleguen la llarga corda que es passa per un forat del piló. El bou, tancat en un estret corral de formigó, es resisteix violentament a ser lligat amb la corda i colpeja les parets amb les banyes i el morro, que queden tacades de saliva. En tancar-se el nus, s’obri la porta i un bon grapat d’aficionats estira la corda, mentre que uns altres redueixen l’animal, no sense grans esforços. Quan aconsegueixen immobilitzar-lo en el piló, li col·loquen les boles i una mena de bengales, i hi boten foc. És el moment de soltar l’animal, que, nerviós i desconcertat, persegueix la primera ombra que té a mà, un home que aconsegueix, per poc, pujar a una de les carretes amb l’escalfor de les banyes que li frega les natges. Crits d’angoixa entre el públic. La quasitopada no ha tingut conseqüències. Amb el bou emprenyat, que envesteix una mena d’abeurador que serveix d’obstacle i refugi per als corredors, la festa continua. 
Advertisements

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s