“Correm el risc que el conflicte basc es banalitzi”

on
font: Ara.cat

‘Enlloc, mai’ és el primer recull de narracions d’Iban Zaldua publicat en català   
 Fa uns quinze anys hi va haver un petit boom de literatura basca traduïda al castellà i, en menor mesura, al català. Impulsat per Obabakoak, amb què Bernardo Atxaga va guanyar el Premio Nacional de narrativa el 1988, van anar arribant més títols d’Atxaga – Memòries d’una vaca, Aquells cels, El fill de l’acordionista – i es van donar a conèixer nous valors, com Unai Elorriaga, amb Un tranvía en SP (Alfaguara, 2001), i Kirmen Uribe, primer amb els poemes de Mentrestant agafa’m la mà, editats a Visor el 2003 i a Proa el 2010, i després amb la novel·la Bilbao-New York-Bilbao (Edicions 62, 2010).
Actualment, més enllà de Twist, de Harkaitz Cano -publicada a Seix Barral el 2013-, i de la imprescindible antologia de narrativa Pomes perdudes (Tigre de Paper, 2014), són poques les notícies que arriben de la literatura basca. Enlloc, mai, d’Iban Zaldua, és la primera traducció de la microeditorial barcelonina Godall. Se n’han ocupat Ainara Munt Ojanguren i Maria Colera Intxausti. “ Enlloc, mai és el llibre que m’ha costat més de tancar -reconeix l’autor-. Després de Porvenir [2005] vaig anar acumulant material durant uns anys, perquè jo no faig llibres de relats unitaris, sinó compilacions. Enmig de tot això se’m van creuar altres projectes: vaig fer un llibre de contes que s’inspiraven en discos, Biodiscografías [2011], i un conte se me’n va anar de les mans i va acabar convertit en novel·la, La patria de todos los vascos [2012]”.
Nascut a Sant Sebastià el 1966, Zaldua va debutar amb només 23 anys. “ Veinte cuentos cortitos va ser un llibre publicat sense cap tipus de pressió -diu-. Temàticament, eren narracions molt adolescents: llavors m’interessava, sobretot, la literatura fantàstica. Vaig trigar a tornar a publicar. Mentiras, mentiras, mentiras no va sortir fins onze anys més tard, el 2000”. La narrativa s’apropava més al Zaldua d’ Enlloc, mai : més proximitat amb el món quotidià, sentit de l’humor i mirada precisa. I un altre canvi: Mentiras… va ser escrit en basc. “El canvi em va servir per rebaixar l’ampulositat de la llengua que feia servir els primers anys”, recorda.
D’ETA a Twitter
L’últim llibre de Zaldua inclou 39 narracions escrites durant gairebé una dècada. Comença amb un narrador en primera persona que pateix un infart en una plaça plena a vessar de gent i acaba amb una reflexió sobre la distinció entre els països novel·la i els països conte. Per a l’autor, la nació basca dóna més autors de narrativa breu: “No és estrany que l’espasmòdica, esquizofrènica i sempre interrompuda i interminable història d’Euskal Herria -s’hi pot llegir- hagi produït contistes genials que, malgrat que cada vegada més escriuen alguna novel·la, tornarien feliços al conte per ser-hi reconeguts com a mestres de la forma si les peticions afectuoses d’un mercat literari cada cop més difícil d’acontentar no induïssin a la novel·la”.
Enmig de narracions esquitxades d’humor, Enlloc, mai no obvia el conflicte basc en contes com A89, La Transeuropéene, en què dos homes viatgen a França per veure els familiars presoners mentre escolten Kraftwerk, o La cèl·lula dorment, en què una parella de terroristes esperen ordres d’ETA amagats en un pis sense saber que l’organització ha abandonat la violència. “Hi ha lectors que m’han dit que aquest conte té un aire beckettià, i és possible que hi sigui, però jo hi veig més la influència de Kafka, que ha sigut molt important per a mi -reconeix Zaldua-. El vaig tornar a llegir quan van sortir tots els contes en basc i encara ara, un segle després d’haver sigut publicats, són una epifania. Quan van aparèixer a principis del segle XX devien ser molt desconcertants”. Zaldua explica que, un cop acabat el conflicte armat amb ETA, la “sanció social d’escriure sobre el tema és més lleu perquè no hi ha perill que els llibres tinguin conseqüències més enllà d’una crítica positiva o negativa”. Considera que en els pròxims anys es publicarà “més material autobiogràfic, no necessàriament literari”, i que és possible que hi hagi un boom de ficció: “Correm el risc que el conflicte es banalitzi”.
Enlloc, mai és un llibre arrelat al País Basc, encara que s’hi parli de Richard Hawley o de les conseqüències de “morir per Twitter”. “Potser escric coses locals, però homes i dones ens assemblem -diu-. La república mundial de les lletres pot ser un espai indefinit, ple de noms estrangers, o tendir a l’exotisme quan es tracta de literatures perifèriques. Els meus llibres no busquen que el lector faci turisme literari”.
Anuncis

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s