Abrics de l’Ermita d’Ulldecona: La llegenda més antiga de Catalunya

on
font:  Diari Ara
Les pintures de l’Ermita són un dels conjunts d’art rupestre llevantí més importants de la Península
El mar! Per fi! Només és un bocí, però el veig. Em cal afinar la vista, des de l’ermita de la Pietat d’Ulldecona, per veure com Peníscola treu el cap. De fet, som a poquíssims quilòmetres del mar, però el Montsià ens fa de barrera per veure’l bé. Just davant hi tenim un passadís de comunicacions de primera, amb el tren, la carretera i l’autopista, per on circulen un munt de camions que duen peix, verdures, vi, oli, ordinadors, carn, diaris, revistes científiques, fusta, cotxes, caps de camió -que acostumen a anar a la seva cua, col·locats mirant enrere; a primera vista semblen camions que van en direcció contrària a tota màquina- i tantes i tantes coses que no veiem ni sabem. És una via de comunicació molt antiga: per aquest indret hi passava la Via Heràclea. És, doncs, lògic que aquest lloc de pas, dotat amb força aigua, hagi estat poblat des de la Prehistòria.
 He quedat amb Agustí Vericat, director del Centre d’Interpretació d’Art Rupestre Abrics de l’Ermita a mitja tarda per conèixer el que és un dels conjunts més importants de la península d’art rupestre llevantí, declarat Patrimoni Mundial per la Unesco el 1998 (per cert, aquests dies d’estiu recomano molt anar-hi a la tarda, que ja no hi toca el sol).
Amb l’Agustí visito primer el Centre d’Interpretació, situat al costat de l’ermita de la Pietat, on s’informa d’aquestes pintures que van ser descobertes l’any 1975, i em diverteixo d’allò més caçant, com ho feien els primitius, amb una pantalla tàctil. Tot seguit el meu amfitrió em condueix fins a l’escena més coneguda de les pintures, la de la caça. Me’n sorprenen diverses coses: els detalls estètics dels arquers -tenen plomes al cap, a l’altura dels genolls…-, que em fan pensar que ja tenien interès per l’estètica, i temps per dedicar-s’hi una mica, i el fet que hi hagi diferents colors (“cada color correspon a una època determinada”, em diu l’Agustí). Suposo que el fet de pintar aquesta escena era també una manera de cohesionar la tribu, i d’explicar a tothom la manera com es caçava. Aquesta és, doncs, una narració. Sóc davant de la llegenda més antiga de Catalunya!
Pintures de sang

“La pintura explica, amb molta probabilitat, com es caçava en aquesta vall, entre altres coses perquè s’hi han trobat un munt de fletxes de sílex. Aquestes cingleres escarpades devien ser un escenari perfecte per a la captura d’animals”, em diu Agustí Vericat. “Pintaven amb òxids de ferro barrejats amb altres minerals; ho barrejaven amb greixos, ou, sang… I feien servir pinzells molt fins, de pèl, de plomes o de fibres vegetals”, afegeix.
Netejant les parets d’una sèrie de grafits fets en els últims anys, s’han trobat noves pintures.
-Les veus? -em diu l’Agustí.
-Doncs no… -li responc.
-Busca-les bé.
-Ara sí! Ara!
Som davant d’unes pintures esquemàtiques abstractes que s’han descobert fa poc, m’explica l’Agustí. “Aquest és un patrimoni enormement fràgil; la ignorància humana n’és el principal enemic. Ara fem conservació preventiva i pedagogia. Només s’hi pot accedir amb guies especialitzats”, em comenta. Van ser fetes per caçadors-recol·lectors postpaleolítics, que eren seminòmades, seguien els grups d’herbívors; aquí s’hi estaven una temporada perquè la vall d’Ulldecona és molt fèrtil. Són una font d’informació enorme sobre el final de la Prehistòria, un document gràfic únic per conèixer un gran canvi en l’evolució humana: els últims caçadors recol·lectors nòmades passen a ser seminòmades i comencen a conviure i a aculturar-se en poblacions neolítiques. Això provoca un gran canvi de relacions socials…
Deixo Ulldecona per anar a dormir a Riudecanyes, on hi ha el castell d’Escornalbou, que visitaré demà. Mentre condueixo penso que si després de 8.000 anys que es fessin aquestes pintures hi ha més de 400 figures, probablement n’hi deuria haver milers. I penso també que és un prodigi que s’hagin conservat fins avui, i que tenim la responsabilitat de fer arribar aquest llegat a les generacions futures. Ei, quasi no hi ha gasolina! Tinc el dipòsit pràcticament a zero! Encara em quedava viure l’última anècdota del dia: el que m’ha posat la gasolina -ja no passa quasi enlloc que t’omplin el dipòsit- en acabar m’ha netejat els vidres (els feia falta!) Si en feia d’anys que no veia aquesta escena… i que no donava propina! He recordat com abans, a les benzineres, et miraven l’oli, la pressió dels pneumàtics… He tingut la sensació de fer un viatge a la meva prehistòria.
Lloc de pelegrinatge i concerts

Blanca com un glop de llet, l’ermita de la Pietat es troba en una situació privilegiadíssima, als cingles de la serra de Godall. És un luxe assistir als concerts que es fan a la plaça del davant de l’església, i és recomanable anar-hi d’hora, abans que es faci fosc, per gaudir de la vista.
El santuari està format per un conjunt d’edificis que van del segle XIII al XVIII. L’església actual es va acabar de construir el 1799. El retaule va ser construït a la dècada dels 50 del segle passat, en substitució de l’original barroc que va ser cremat a la Guerra Civil. És lloc de pelegrinatge, aplecs i devoció popular. Cada cinc anys, des del 1939, se celebren les Festes Quinquennals, en què la imatge de la Mare de Déu és baixada en processó cap a la vila, que l’espera amb tots els carrers engalanats amb flors. L’alberg, de l’època medieval, que hi ha al pis superior va ser hostatgeria fins als anys 60 del segle XX. A la part del darrere hi ha una àmplia zona de barbacoes on se celebra la diada de la patrona. Allà es conserva una gran pica de pedra per a la matança del porc.
Agustí Vericat va viure a la Pietat durant un any, sol, com un ermità. Llicenciat en història, ha treballat en el management i en el periodisme musical, i va promocionar alguns grups que avui tenen un munt de seguidors. Ara es dedica a promocionar el patrimoni d’Ulldecona com a destinació de turisme cultural -no pas massiu-. Té un grapat d’actius singulars: poblats ibèrics, vil·les romanes, sèquies i sínies àrabs, el castell medieval, Modernisme i la concentració més gran d’oliveres mil·lenàries de tot el món, sense oblidar la seva magnífica gastronomia.
LES CLAUS
  • Els Abrics de l’Ermita de la Pietat d’Ulldecona són un dels conjunts més importants de la Península d’art rupestre llevantí. Van ser declarats Patrimoni Mundial per la Unesco el 1998.
  • Es tracta d’un conjunt excepcional i amb moltes figures: després de 8.000 anys que es pintessin hi ha més de 400 figures.
  • Les pintures dels abrics d’Ulldecona són una font d’informació enorme sobre el final de la Prehistòria, un document gràfic únic per conèixer un gran canvi de l’evolució humana: els últims caçadors recol·lectors nòmades passen a ser seminòmades.
Advertisements

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s