Christelle Enguix: «En algun moment vorege el precipici de la sensibleria, però no hi caic»

font: El Temps

Christelle Enguix (París, 1971), enèsim fruit de l’inesgotable planter poètic de la Safor però arrelada des del 2013 a Arenys de Mar, premi Senyoriu d’Ausiàs March 2008, torna després d’un llarg parèntesi amb un llibre, Tot el blat, que poetitza sense caure en el candor l’experiència vital de la maternitat.

Darrerament hem pogut llegir alguns poemes que reivindiquen la no-maternitat. No és el cas de Tot el blat, precisament.

—No em vaig plantejar defensar res, el llibre no és una apologia. Simplement, vaig començar a escriure a partir d’un desig de fer-ho i d’unes emocions. No volia fer un poemari sobre la maternitat, això va sorgir més tard. Després de temps sense escriure, em van venir ganes importants de fer-ho, als dos o tres mesos d’haver nascut el meu fill. Estava totalment impregnada d’aquelles emocions tan intenses. Vaig escriure uns poemes, Arribada, publicats en Edicions Terrícola, en una plaquette. A partir d’aquí vaig estirar una mica de la corda. I quan em vaig adonar, tenia més de vint poemes amb aquest fil conductor de la maternitat.

—Té sentit que els poemes d’Arribada estiguen en l’origen de tot, perquè inserits en Tot el blat tenen un efecte climàtic, molt intens, de culminació.

—És com el rovell de l’ou, els poemes a partir dels quals vaig escriure tota la resta, els que parlen dels moments més intensos per a mi.

—El poemari té una estructura cronològica i arrenca de l’experiència amorosa com a inici de tot. Potser un altra poetessa hauria bandejat això.

—[Riu.] Ric perquè en alguna versió vaig prescindir d’aquests poemes. Però quan ja tenia el poemari mig enllestit, el vaig passar a un amic i em va dir: “Aquesta criatura sembla que haguera aparegut per art de màgia” [riures]. Eren poemes anteriors, els de la part “Òrbites”, i era arriscat incloure’ls, però estic contenta d’haver-ho fet. El llibre s’obri amb un poema que anticipa la resta i que acaba amb el vers “la vida és un itinerari que es nega a ser traçat”. El que faig és descabdellar un fil narratiu a partir d’aquest poema, comence parlant del trasbals que representa l’amor, del sotrac que comporta deixar enrere una vida per començar-ne una altra. I també em recree en la idea del desig com a motor: abans del fill hi ha el desig de tenir-lo.

—El ben cert és que funciona.

—Estic contenta amb la recepció del llibre. Una de les coses que em deien és que era molt arriscat, era molt fàcil caure en el precipici de la sensibleria. En algun moment el vorege però no hi caic.

—A això ajuden alguns versos que fan de contrapès, com ara “no m’esperava rebre la queixalada voraç / irreversible de la vida”.

—Sí, però jo escric de manera molt intuïtiva, em surt així. Si ho analitze després, més fredament, aquests versos van bé perquè trenquen, però no m’ho plantege en un principi.

—Hi ha un tot un joc de referències relacionades amb la maternitat. Aquest treball és més conscient.

—En el procés de creació hi ha una primera part més d’inspiració. Després hi ha un treball més d’artesania. I aquestes imatges no sé fins a quin punt són conscients. Tinc un cert imaginari neolític que m’agrada molt, tot allò de la fertilitat agrària, la imatge aquesta del blat que germina en les profunditats de la terra… Supose que era fàcil recórrer-hi.

—I les referències a la física?

— M’agrada jugar amb les paraules, explorar el llenguatge, manllevar lleis i conceptes d’unes altres disciplines. Comprovar que pots tenir una mirada poètica també en camps com la física, la geologia o les matemàtiques. Imatges que tenen força com la de les plaques tectòniques.

—M’ha cridat l’atenció com es poetitza la recerca obsessiva d’informació que fan els futurs pares i mares, que en el fons és bastant inútil: “és com llegir-li la definició d’aigua a qui té set”.

—Sí! De vegades ens capfiquem a ternir-ho tot controlat i ens sobresaturem de dades i d’informacions prescindibles. Sovint el que estem buscant és una cosa diferent al discurs lògic i racional… Aquí és on entra la poesia, el poder −balsàmic o revulsiu, depèn− de la paraula poètica.

 

notícia original: http://eltemps.cat/christelle-enguix-en-algun-moment-vorege-el-precipici-de-la-sensibleria-pero-no-hi-caic/

 

Anuncis

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s